Estratègia 2050
Josep Torrecillas
Membre de Mollet en Comú
El Govern de Coalició PSOE-Unides Podemos-Catalunya en Comú ha presentat el projecte Estratègia 2050, obert a rebre aportacions de tots els sectors de la societat que vulguin participar. El cap de l’oposició Pablo Casado del PP ha valorat aquesta iniciativa com un insult als espanyols, perquè el país necessita solucions reals i immediates, com si no fos coneixedor de que el Govern de Coalició ha presentat també un Pla de recuperació per front a la post pandèmia. És evident que els projectes, un i l’altre estan interrelacionats amb l’objectiu d’aconseguir un major benestar de la ciutadania, més coneixement i més ocupació de qualitat a curt i llarg termini.
Algunes forces polítiques com Catalunya en Comú fa anys que venim defensant un canvi de model productiu, basat en continguts tecnològics, compromès amb el desenvolupament ecològic, amb treball estable i amb drets socials que al mateix temps potenciï la inversió en recerca, desenvolupament i investigació.
En canvi el PP quan governava, en la crisi financera del 2008 va fer un ajust econòmic abaratint els costos salarials i una major flexibilitat del mercat del treball, que com es va veure, es va traduir en una major precarietat laboral, es van reduir les cotitzacions socials deteriorant el sistema de protecció social i les pensions Això sí, va fer un pla de rescat dels bancs del que encara aquests no han retornat els diners prestats.
Per tant, no podem tornar al vell paradigma impulsat pel PP, sinó que cal impulsar un nou paradigma per front als grans reptes que té l’Estat espanyol.
I aquest és el gran repte que planteja l’estratègia 2050, aborda temes com més despesa en educació i lluita contra l’abandonament escolar, aposta pel medi ambient, amb la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i taxes verdes, potencia els serveis socials tenint en compte l’envelliment de la població, aposta per augment de la pressió fiscal i reduir l’economia submergida. Aquí, un apunt sobre la pressió fiscal, tema tant criticat per les elits econòmiques i financeres, el president americà Joe Biden ha plantejat que per finançar el seu programa social i pla d’infraestructures apuja els impostos al més rics i a les grans empreses, i que se sàpiga el president americà no és un radical esquerrà, però si trenca amb els dogmes neoliberals, ja que si volem més i millors serveis públics, si volem millor infraestructures i millor estat del benestar ha d’haver més ingressos econòmics per fer-ho possible.
També es proposa fer polítiques per al sector públic, l’habitatge i l’ocupació, augmentant la taxa d’ocupació de les dones, els joves i els majors de 55 anys , col·lectius on les taxes d’atur són més altes.
Cal també introduir en aquest canvi de paradigma, l’anomenada democràcia industrial, és a dir, la participació dels treballadors i treballadores en les empreses. La democratització de les empreses són imprescindibles també per a un canvi de model econòmic.
Per últim, en aquest gran debat per un nou model econòmic i social, també els ajuntaments haurien de tenir un paper actiu, perquè aquests han tingut un protagonisme important en la modernització de les nostres ciutats i pobles i per tant del país. Ara, també ha d’estar en la primera línia per afrontar aquests grans reptes en la perspectiva del 2050, per fer una societat més competitiva, més rica i per tant uns millors serveis públics i amb més justícia social. Hem de treballar en la quotidianitat però aprendre a tenir una visió estratègica de futur i no caure en la improvisació.
Aquest article va apareixer publicat a l’edició del 11/6//2021 del setmanari SomMollet